السد / Chulilla (Valencia)

Nieto Ballester, E. (2017), en su artículo Ballester, E. N. (2017). Les relacions toponímiques (lingüístiques) entre la zona dels Serrans i el seus veïns: de la comparació la llum, expone este topónimo de la siguiente forma:

CHULILLA 

Sens dubte és aquest aquest un topònim molt important dins el nostre camp d'estudi. És el nom d'una vila important de la comarca. Una altra vegada, i com no podia ser d'una altra manera, l'admirable Coromines és autor d'una hipòtesi sobre el mot, i no conec d'altra. Aquesta és, òbviament, la que a qualsevol pot venir al cap. El mestre Coromines (OC 8: 147), en efecte, ha assenyalat que el mot valencià per carn de costella es troba en tota una sèrie de topònims del quals el nostre en seria un, potser el més conegut, ja que els altres citats, sempre amb forma xulla, són noms de llogarrets molt malament coneguts i menys documentats. En Coromines cita, en erecte, dos o tres coneguts i menys documentats. En Coromines cita, en efecte, dos o tres casos escadussers de Barranca de Xulla a Pobla de Vallbona o Corral de Xulla a Canet de Berenguer, però ningú de Chulilla o pareguts, amb /l/, no amb /ll/. Nogensmenys, puc assegurar que n'hi ha, precisament a zones veïnes a la nostra que estem estudiant. Sense haver portat a terme cap recerca aprofundida he trobat almenys els següents casos: 

Las Chulillas (Villarluengo, Teruel) 

Masía de Casachulilla (Cañada de Benatanduz, Teruel)

 Barranco de Chular (Andorra, leruel) 

Chula (Olmeda del Extremo, Guadalajara) 

Si tenim compte dels dos topònims aragonesos de la província de Teruel citats i encara més del topònim Chula de la Ilunyana Guadalajara, és possible considerar versemblant la presència d'aquesta paraula, típicament valenciana, valenciana, en les toponímies de Teruel i de Guadalajara? Què voldria dir en les toponímies de Teruel i de Guadalajara? Què voldria dir exactament "les xulletes" en toponímia? Com és possible que de xulla s'haja format en la toponímia en la toponímia aragonesa o en Guadalajara, o fins i tot en el cas del аороа aragonesa en Guadarajara, o fins i tot en el cas del nostre topònim una forma sense /ll/ i amb sufixació no valenciana? Pareix millor considerar aquesta hipòtesi poc versemblant i cercar de trobar alguna de més versemblant.

 Per aquest propòsit és molt significativa l'aparició també de variants de Chulilla, Chulillas amb una consonant /t/, molt diferent de /l/: 

Barranco Chutilla (El Pobo, Teruel). 

Las Chutillas (El Pobo, Teruel). 

D'aquesta forma amb /t/ trobem, a més a més, una variant que pot donar-nos ja el camí definitiu per l'explicació: Acequia de la Zutilla (Layana, Zaragoza) 

Sense molts de dubtes trobem en tots aquests casos distintes adaptacions d'un mot aràbic molt ben conegut i estès a tot arreu del territori hispànic. Es tracta de àr. d'Espanya as-sudd, "assut". La paraula està present en la pràctica totalitat dels parlars hispànics (Corriente 1999: 91, DECLC 1: 460-461, DCECH 1: 438): port. açude (amb les variants populars i dialectals açudra, açudre, açurde), cast. azud, zuda, zúa, cat. assut, arag. azud, azut, azuda, azuda, zut, zute, murc. azul. De totes aquestes formes i encara d'altres existeix, com era d'esperar, una molt ampla representació toponímica,  com La Zud (Velilla de Cinca, Huesca), La Zuda (Graus, Huesca), Barranco del del Sut (Calaceite, Teruel), El Azute (Tauste, Zaragoza), Vall de la Azut (Fayón, Zaragoza), Camino del Azú (Maella, Zaragoza), (Tabernas de Isuela, Huesca), Barranco de Azud (Belmonte de Calatayud, Zaragoza), Barranco del Azul (Almudébar, Huesca), Camino del Azú (Tabernas de Isuela, Huesca), Azud (Apiés, Barbués, Velilla de Cinca, Huesca), Azú (Gea de Albarracín, Teruel), Casa del Azud (Calanda, Teruel), Huesca), Azú (Gea de Albarracin, Teruel), Casa del Azud (Calanda, Teruel), Masía del Azud (Miravete de la Sierra, Teruel), Las Azudes (Teruel, Fuentes Claras), La Azul (Olba, Teruel). Les variants amb /l/ final són especialmente abundants a Murcia, però no són exclusives d'aquest territori: Azul (x6 Lorca, Molina de Segura, etc.), Azules (Ricote), Los Azules (x6 Lorca, Murcia, Puerto Lumbreras, etc.), Azulico (Molina de Segura). Fins i tot als Serrans trobem el substantiu: Azú (Alpuente). 

A partir d'aquest substantiu pres en préstec de l'àrab han existit, com tot just ara hem vist, derivats plenament romànics, en concret formacions diminutives com Azulico, però també un derivat collectiu com és Azular (Lorca, Murcia), Los Azulares (x5, Murcia), Barranco Azuar (Sabiñánigo, Huesca), Azuares (Ejea de los Caballeros, Huesca), etc. 

Aixíí les coses, crec que és ja més que evident que el nostre topònim, Chulilla, així com els altres que hem comparat amb ell, és un resultat més, no evidenciat fins ara per ningú, del mot àrab. A fi de comptes, la diferencia no és de cap de les maneres molt gran, senzillament consisteix en que l'adaptació de l'arab [ss] que trobem com [ts] en portuguès o en castellà antic (ara /z/) ací s'ha produït com /ch/, és a dir, en un cas com una africada dental sorda, en l'altre com palatal africada sorda. Tot això no és gens sorprenent en un territori on trobem molts exemples d'aquest resultat fins i tot quan hi ha /s/ llatina, com Chelva, Chércoles, etc. 

Doncs, els fets s'han produït, més o menys, d'aquesta manera: *L'assut/d > *L'achul > *La chul> *La chul-illa > Chulilla 

 En allò que és de la fonètica, doncs, palatalització inicial de /ss/ àrab, evolució de /d/ /t/ final a /l/, afèresi de /a/ inicial entesa como article. Tots els fets troben paral·lel en aquesta mateixa paraula, bé en un territori, bé en un altre, sempre en territoris veïns. A més a més, la versemblança d'aquesta hipòtesi troba un important recolzament amb l'existència de derivats en tot paral·lels. De la mateixa forma en que de azud, azul i variants podem trobar Azuar, Azular, de *Achul, *Chul trobem Barranco del Chular (Andorra, Teruel). 

Com a conclusió de tot allò que hem assenyalat fins ara en podem traure que un altre topònim de la nostra zona pot trobar una explicació versemblant a partir de la comparació amb la toponímia dels territoris veïns, amb els quals forma un contínuum.